Ara que fa vint anys

Avui fa vint anys d'aquell ja il·lustre «...À la ville de... Barsalona, Espagne». Deliberadament escric malament el toponímic de la ciutat perquè, per mantenir l'exactitud d'aquella imatge, val remarcar que en Joan Antoni Samaranch el va pronunciar en català (i en català una mica xava, tot sigui dit). Bé, no dono cap notícia; imagino que avui tota la premsa barcelonina en baixarà plena. De fet, el diumenge ja vaig captar l'extraordinari que «El Periódico» va penjar d'Internet i, per cert, que val felicitar a l'editor del rotatiu del Grup Z per l'encert d'oferir gratuïtament el facsímil en format PDF de l'edició del dia 18 (l'endemà) i d'oferir-lo, a més, íntegre. Perquè les pàgines d'informació aliena a l'aconteixement olímpic i les dels petits anuncis expliquen molt bé com éra aquella Barcelona de finals de 1986.

Recordo aquella data com si fós avui i suposo que tots els barcelonins més grans de trenta anys la recordaran amb la mateixa intensitat i amb la mateixa claredat. Jo no havia vist mai aquell entusiasme i aquell encís i molta gent gran em deia que només s'hi podia comparar la intensitat d'aquell esclat amb el del 14 d'abril de 1931.

La veritat és que no n'hi havia per a menys perquè en aquell moment, en aquelles 13:30 hores del 17 d'octubre de 1986, no es materialitzava un somni: començava un somni. Un somni meravellós. Si jo puc dir que he vist un poble entregat com un sol home a una causa, a un projecte, és perquè vaig viure aquell dia. No ho he vist en cap d'altra ocasió. La mort d'en Franco, tot i el futur previsiblement apassionant que s'hi obria davant dels nostres ulls, no va aixecar tant d'entusiasme, tanta sensació de pinya vers un projecte, potser perquè també hi havia el seu què de por i d'incertesa.

També n'hi va haver, d'incertesa, no el 17, però sí el 20, passat aquell cap de setmana de goig i de festa. El 20 ens va escometre a tots un neguit: «Serem capaços?». Una mica enlluernats davant de la gran dificultat d'assolir allò que, efectivament, s'havia aconseguit, no ens en vam adonar immediatament de l'enormitat del compromís que la nostra ciutat havia assolit; sobtadament vam recordar que els barcelonins formàvem part del «país de la chapuza» («la feina mal feta no té futur», cridaven des la Generalitat, senyal de què allí dalt ja n'éren al cas de què hi havia prou gent una mica massa grapes) i que la imprecisió i el fer-ho tot a sac, sense filar prim, eren característiques ben públiques i notòries de la nostra gent, nostres, vaja. A més... refuma! tot aquell seguici d'administracions implicades que, si tot anava com és tradicional, es passarien l'estona fotent-se de trompades els uns als altres: Ajuntament, Generalitat, Diputació, Estat... la Mare de Dèu! Ai, ai, ai...

Però, en el fons, ens va sorgir a tots, tant individual com col·lectivament, una mena de confiança, alguna cosa que ens deia que sí, que seriem capaços de fer-ho i de fer-ho bé. De fer-ho molt bé. De fer-ho, perquè no? millor que no ningú.

Van ser sis anys deliciosos. Van ser sis anys en els què, malgrat les obres que vam haver de suportar, la quantitat ingent de mala llet que ens vam haver d'empassar, malgrat algunes estones de desencís en veure que alguna cosa no anava com semblava que hauria d'haver anat (aquell aeroport maleït -encara avui ho és- que treia la son en Samaranch...), malgrat tot (i tot va ser molt) va valer la pena ser barceloní. Va ser meravellós sentir-nos, tots i cadascun de nosaltres, partícips, autors i executors d'aquell projecte; va ser al·lucinant aquella sensació d'unió, de complicitat, envers aquell projecte, aquella voluntat ferma de tots els barcelonins de fer-ho bé. I va ser veritablement increïble com, en anar passant el temps i en anar-se aconseguint -tot i què a última hora i de pressa que se'n va el tren- que els polítics finalment i a pams es posessin d'acord, aquella voluntat de fer-ho bé es va anar transformant en aquella voluntat de fer els millors jocs olímpics de la història.

Ho vam aconseguir.

Vint anys després, malgrat l'existència d'un model que hom pot veure i analitzar, malgrat els avenços tècnics que afavoreixen els processos organitzatius i la millor qualitat dels esdeveniments, encara no ha hagut uns jocs olímpics tan exactes, precisos i encisadors com els de Barcelona'92. Encara avui, vint anys després, la qualitat organitzativa d'uns jocs olímpics es mesura amb el patró Barcelona.

El dia 9 d'agost, a la nit, aquella mascota espantosa, el Coby aquell de mala memòria (en la meva opinió, l'únic fracàs de Barcelona'92) es va enfilar pels aires i tots vam quedar... amics per sempre. S'havien clausurat els millors jocs de la història olímpica i ho haviem fet els barcelonins, amb un parell.

L'endemà, dilluns 10 d'agost de 1992, els barcelonins (els barcelonins que vam quedar a la ciutat, perquè la fuita va ser massiva el mateix diumenge: molta gent havia ajornat les vacances per veure les olimpiades in situ) ens miràvem els uns als altres com si manqués alguna cosa. Ara, sí, el somni s'havia materialitzat; despertàvem i el veiem allí, tot el món aplaudint la nostra gesta: ho haviem fet, ho haviem fet millor que no ningú i... ja s'havia acabat. Ens vam quedar com si fóssim gossets sense amo, atordits. Ens miràvem com demanant-nos els uns als altres: i ara, què?


Epíleg

Per a mí, l'atordiment va durar poc. El dimarts, 11 d'agost, a mig matí, naixia la meva primera filla i s'iniciava la culminació del meu propi somni familiar que va començar a coure, suaument, poquet a poquet, justament l'estiu d'aquell mateix 1986.

La meva família va anar cap amunt (encara no hi érem tots, havien de pasar més coses meravelloses), però Barcelona no. En Maragall va estar-s'hi uns pocs anys més i després va voler assolir cims més alts. En el seu lloc va posar en Clos i Barcelona va ser arravatada als seus ciutadans i va caure en picat per la corba denigrant de la olor de peus.

Fins avui.

Sic transit gloria mundi

____________________
Versión castellana de este artículo en «El Incordio»

El pal... i la garrotada

Si abans ho dic... Avui han hagut de suspendre la conferència de ministres d'habitatge de la Unió Europea. Anem a pams. En primer lloc, no em sap cap greu: tinc el convenciment de que aquesta colla de galifardeus tenia com a ordre del dia tractar qualsevol cosa menys la manera de solucionar els nostres problemes; en segon lloc, segueix sense saber-me greu, perquè la suspensió no és a causa de la possibilitat de disturbis, en sí mateixa, com de l'efecte -naturalment incontrolat- que això podria causar en plena campanya electoral: aquestes coses tendeixen a fer que la gent voti massa a la dreta o massa a l'esquerra i a l'esquerreta fucsia de la senyoreta Pepis això no li convé, que gràcies al ministre de Justícia, ai, no, d'Indústria, el reguerot de vots que s'han deixat pel Fòrrum ja es massa ample com per anar-ho incrementant.

A l'entrada anterior jo ja li deia a l'Hereu que la via del pal funciona malament; i funciona encara pitjor quan el pal l'inaugura la gent de l'Ajuntament hostiant a sac, sense mesura i sense motiu els pares de familia pel sol fet de manifestar-se cívicament. És inevitable. Penso, per exemple, en el ciutadà normal que l'altre dissabte va rebre al bell mig del llom l'impacte de l'arbitrària disciplina municipal, quan, pocs dies després, va veure a aquells sòmines llançant coets amb canutos. Abans de la garrotada, hom tendeix a dir: «No, home, no ho feu, això; s'ha d'anar per via pacífica i amb el diàleg pel davant, que si no no arribarem a res»; en canvi, amb l'esquena ben lubricada de rèflex, el bon pare de família potser va resuscitar el vell crit almogàver i cridava esbalotat: «Fot-li! Fot-li! Fot-li!».

I ara que no em vinguin amb brocs, escolti... Els professionals del tema poden ser un, dos, potser tres centenars... i els aldarulls acaben muntant-los milers i milers de xicots, com quan la cimera aquella de fa cinc anys. Sembla, Hereu, que a Barcelona tenim el ramat prou més encabronat que a la resta del país (que és fàcil, perquè la resta del país -Espanya, vull dir- està d'un xai que fa pudor de càbila). O sigui que si vol -com el seu antecessor- que això torni a ser aquella porciolesca ciudad de ferias y congresos comenci a afrontar els problemes que tenim tots els ciutadans -que son enormes en nombre i volum- i que els seus hombres de Harrelson s'envainin les porres o, millor, que se les fotin al cul.

En tot cas, ja sabem quina és la primera víctima del problema de l'habitatge a Barcelona: la convenció de ministres d'habitatge de la UE.

Enhorabona.

Urbans, pals i coets

Fa deu dies es va dur a terme la mobilització que exigia l'efectivitat del dret d'accedir a un habitatge digne. I va ser un èxit. La Guàrdia Urbana va xifrar l'assistència en 5.000 persones i l'organització en 15.000. Més enllà de les xifres, persones que van assistir-hi m'han comentat que la ronda Universitat éra plena de gom a gom entre Pelai i el passeig de Gràcia.

És una bona notícia, sempre que no sigui una notícia aïllada.

Però la notícia té també una d'altra cara: la manifestació havia de culminar en una petita (repeteixo: petita) acampada a la plaça Catalunya i aquí sí que no. Els escamots de repressió de la Guàrdia Urbana van fer fotre el camp sense contemplacions als qui van intentar plantar la tenda, no fós cas que l'endemà els guiris veiessin l'espectacle. La televisió ens va oferir imatges indignants, com la d'un agent de la Guàrdia Urbana fotent cops de pal a un ciutadà, a un ciutadà que no feia sinó anar-se'n del lloc en la mateixa direcció assenyalada pels del casc. No ha hagut notícies de què el tal funcionari hagi estat expedientat administrativament o inculpat judicialment malgrat el clar i manifest abús d'autoritat i l'agressió injustificada a un ciutadà que, notòriament, no incorria en aquell moment en cap delicte, falta ni infracció i que, a més, obeïa clarament les amables indicacions dels... funcionaris (de vegades em fa com una mena de vergonya, ser nominalment col·lega de segons qui).

Pocs dies després va haver moguda al Forat de la Vergonya, moguda que, d'allí, va anar a petar davant del MACBA. I en aquella plaça sí, sí que en va haver, de ball de bastons del bo. Cops de porra, coets disparats mitjançant tubs que feien de llençagrenades i d'altres numerets de guerrilla urbana, probablement a càrrec de professionals, no sé si del gamberrisme o de l'anarquisme. Això ho deixo al gust -i rigor intel·lectual- de cadascú.

Com a conseqüència dels fets del MACBA, el gran dol municipal: que si això no pot seguir així, que si això cada cop és més bèstia i millor organitzat, que si algú acabarà prenent mal de veritat (de fet, hi ha un membre de la Guàrida Urbana hospitalitzat des fa moltes setmanes amb greus lesions cerebrals d'ençà un desallotjament d'okupes al carrer de Sant Pere més Baix) i que si ai, ai, ai...

I, certament, no diré que l'Ajuntament no tingui bones raons per a la indignació i per a la por de la possible evolució d'aquest tipus de coses. La única cosa que no té l'Ajuntament és força moral per a tanta indignació i tanta por. Quan un funcionari municipal es comporta com un veritable cafre, quan un empleat de l'Ajuntament abusa del seu poder i de les seves armes fent un ús irracional de la violència sobre un ciutadà pacífic i a aquest funcionari no li passa res, l'Ajuntament perd tota raó moral en la queixa pel què ha passat i per allò que pugui passar en el futur. No perd, en absolut, la obligació d'evitar-ho, entenem-nos bé, però perd la força moral per queixar-se.

Aquests antidisturbis de la Guàrdia Urbana -un altre invent de l'època del Clos- és una de les bestieses més grosses que s'han pogut cometre a l'Ajuntament. La Guàrdia Urbana, tot i què desprestigiada per la seva tasca preferentment repressiva sobre el ciutadà (multes de trànsit preferentment incidents sobre infraccions en matèria d'estacionament i ben poques de les què afecten a la seguretat, i molt poques accions preventives, per exemple) o per l'escassa capacitat per ajudar el ciutadà per manca d'una normativa clara que obligui a l'acció policial (molèsties veïnals, sorolls i olors en establiments públics, pràctiques il·legals en obres i comerços, etc.), tot i això, deia, encara podia ser considerada com una policia de proximitat i amb un disseny correcte de les seves tasques, un desplegament racional i una dotació humana i material suficient, no costaria gaire que fós vista pel ciutadà com una policia amiga. Però, és clar, si dediquen la policia amiga a fotre llenya sobre el llom del veïnat, la qüestió no sembla que hagi d'arribar a bon fi.

La autoritat moral, Hereu, és més important que la formal. Si permeteu que la placa, el casc i la goma predominin sobre el civisme policial, si l'Ajuntament es dedica a donar armes a xulos d'uniforme, l'Ajuntament està provocant dos fenòmens molt greus: el primer, fomentar el propi incivisme dels altres, és a dir, justificar moralment el cohet llançat amb un tub (si els d'uniforme fan el bèstia... perquè no s'ha de poder fer-ho de paisà?); el segon, deixar amb el cul a l'aire i moralment desautoritzats els funcionaris de la Guàrdia Urbana que dónen un sòlid contingut ètic a tota la seva actuació com a policies (i n'hi ha, d'aquests: si es molesta en buscar-los, els trobarà).

Proveïu, senyor alcalde...

Caminant sempre s'hi arriba

Les meves filles són alumnes habituals de l'escola de sardanes que organitza cada any (d'ençà vint-i-sis o vint-i-set), una empresa de grans magatzems a la plaça Catalunya. Els curs se celebra tots els dissabtes des de mitjan del mes de març fins la primera o segona setmana de juny, durant dues hores al matí, que sovint acaben essent dues i mitja o tres, segons siguin moltes o poques les hores que calgui recuperar pels dies en què s'ha de suspendre l'activitat per causa de la pluja.

Per a mi, com a tret continuat, són els millors dissabtes de l'any. Com que no em surt a compte tornar a casa després d'acompanyar les nenes a la plaça Catalunya per, tot seguit, haver de repetir els dos trajectes, el d'anar i el de tornar, em vesteixo de guiri (és quelcom que et permet ficar els nassos a tot arreu amb total impunitat), trinco la càmera digital i au, a fer tombs per tota la Barcelona antiga, a descobrir indrets. A més, es tracta d'unes dates que permeten veure l'esclat primaveral. El dia de la primera sessió del curset, els arbres són pelats, la ciutat es grisa, mancada del verd lluent que li donen les fulles dels arbres i el cel és pàlid. Com a compensació, fa una fresca ben agradable que estimula per caminar. A mesura que passen les setmanes, les branques dels arbres creixen, neixen fulles verdes i ben sucoses (no els hi durarà gaire aquesta humida frescor: abans d'un mes i mig, ja n'hi haura de seques -i potser no poques- per la xafogor que aixafa la ciutat durant més mesos a cada any que passa) i sembla que els carrers -la Rambla sobretot- prenen un altre volum i unes altres dimensions. Només hi ha dues coses que sembla que no canvien en tot l'any: la quantitat exasperant de guiris (ja no resta ni una hora -que no sigui a veritable punta del dia- en la què es pugui veure el mercat de la Boqueria amb una mica de tranquil·litat) i la quantitat indignant de trileros que campen a tort i a dret. Afegiu-hi unes quantes putes, i ja teniu sencer el panorama d'indesitjables. M'en foto jo de l'Ordenança del civisme; bé això no seria en tot cas el pijor: el pitjor és que els primers que se n'hi foten són els destinataris, aquells qui haurien de ser fora del carrer.

Aquest ja proper any que ve, de fet ja seran prou grans per anar i tornar soles però, això no obstant, les acompanyaré igualment o, si més no, sortiré de casa amb elles (després, campi qui pugui). Potser pugui, per fi, complir la promesa que m'he fet a mi mateix tantes vegades i que després, entre ets i uts, no he dut mai a terme: apuntar-me a les estupendes excursions culturals urbanes -a peu, no cal ni dir-ho- que organitza l'associació Barcelona Camina. Si després de tants anys de bons propòsits esvaïts en poques hores, vaig aconseguir per fi deixar de fumar (ep! ja fa més de set anys, eh?), també aconseguiré participar habitualment en les activitats d'aquesta colla, que ha de ser ben simpàtica.

Encara no han planificat el 2007, però vegeu el programa de festes per a la resta del 2006: el 14 d'octubre, «La Ciutadella a través dels seus monuments» (un passeig poètic pel parc del barceloní); el 4 de novembre, «El Raval» (el que abans eren les afores, avui és el centre cultural de la ciutat; ahir Hospital, avui Biblioteca); el 18 de novembre, «L'aigua, font de la nostra història urbana» (amb un got d'aigua a la mà, farem un recorregut per les fonts de la ciutat); el 2 de desembre, «Edificis gòtics traslladats a l'Eixample» i el 16 de desembre, «El barri gòtic» (a partir d'un nom erroni, ens endinsarem pel rovell de l'ou de la Barcelona medieval). Segur que descobrirem un fotimer de coses davant les quals hem passat deu mil vegades i no hem sabut ni tan sols percebre. Bé, a veure si puc participar-hi, si no a totes (i perquè recony no a totes?) sí, almenys, a la majoria.

És una manera de fabricar-se, si més no durant dues o tres hores, la Barcelona que volem. Una Barcelona sense la constant agressió rodada, sense el soroll brutal que ens envolta permanentment. És una bona proposta lúdica que no passa per les mega-bestieses que organitza l'Ajuntament un mes sí i al següent també.

I és també una protesta. Pacífica -és clar- silenciosa i fins i tot imperceptible. Pero una protesta.

En calen moltes.

Paviment major

Aquest cap de setmana i el proper, el barri del Congrés (aviat, sembla ser, Congrés-Indians), el meu barri, està de festa major. És una festa modesta, duta a terme per la iniciativa, la bona voluntat i l'esforç d'uns pocs veïns integrats en la Comissió de Festes i poc coneguda fora d'aquest indret urbà. És clar que no hi ha punt de comparació -ni de bon tròs- amb les festes de Gràcia, de Sants o de la Barceloneta. Però són festes arrelades -ja han ultrapassat els cinquanta anys d'ençà les primeres i aquesta és pràcticament l'antiguitat del propi Congrés- i als veïns els hi fan gràcia. I com que els hi fan gràcia, tot i què d'un any per a l'altre no canvien gaire -més aviat gens- la gent agraeix l'esforç organitzatiu amb una participació més aviat sòlida en els diversos actes que s'hi celebren.

Alguns actes, inclòs, gaudeixen ja tradicionalment d'una participació massiva: l'arrossada popular, per exemple, sempre exhaureix els tiquets molts dies abans de les festes.

En tot cas és agradable passejar per la plaça del Congrés, arbrada, realment molt bonica (els guiris encara no hi arriben), i donar-ne una volta per les parades de la petita fira d'artesania -estupenda la part alimentària, nyam, nyam- mentre una orella sent sardanes i l'altra les gralles dels geganters. Sol ser agradable, sí.

Ara bé, enguany ho ha estat molt menys. No per culpa de la Comissió, ni perquè hagin vingut bandes d'skins (aquest és un material desconegut en aquests indrets, sortosament) ni perquè hagi plogut a bots i barrals (ha fet un dia ben assolellat). No. El que ha passat és que algun [ir]responsable municipal ha escollit justament aquest diumenge (l'any en té 52, és que té collons la cosa) per pavimentar el carrer Felip II, l'artèria principal del barri.

Per tant, el capitost municipal dels nassos, ens ha obsequiat amb els següents simpàtics efectes: primer, ha tallat el barri en dos (ni tan sols podien els vianants travessar el carrer); segon, ens ha deixat l'ambient ple de la tendra farum que us podeu imaginar (i a fer punyetes l'aroma de les botifarres ecològiques); tercer, gràcies al refotut macadam, la temperatura de l'entorn -en un dia ja ben xafogorós de natural- ha augmentat sensiblement; i, finalment, ens ha dut a una nova experiència sensorial d'escoltar les sardanes i les gralles dels geganters amb l'agradable i subtil sorollet ambiental de les apis-sonadores i dels camions-bolquet.

Moltes gràcies per la flor, senyor [ir]responsable municipal, i merda per al test.