Feia temps que em voltava pel cap fer una bitàcora en català. Em venia de gust, però també em feia por; una bitàcora demana temes sobre els què escriure i motivació per fer-ho, però també demana temps i el germà gran de «l'Escullera», «El Incordio» me'n demana molt. Però si tens ganes d'escriure i hi ha coses a les què vols ficar-hi cullerada, el temps es treu d'allí on es pugui i, mira, si no hi ha d'altre remei, te'l treus de dormir. Perquè, és clar, no és tan sols «El Incordio», és l'Associació d'Internautes, és Hispalinux, són les cinc llistes de correu a les què n'estic subscrit i que són molt dinàmiques i interessants i aviat s'hi afegirà un altre invent -justament de l'àmbit català- del què encara no en puc parlar, tot i què crec que podré fer-ho ben aviat. A més, és clar, un té un treball i una família que reclamen -sovint a crits- la seva part.
I què serà «l'Escullera»? Inicialment la vaig concebir com una versió catalana de «El Incordio»; amb continguts propis i diferenciats, mai una simple traducció, però en idèntic sentit i àmbit. Per això, inicialment, vaig pensar en una capçalera que no fós pròpiament una traducció de la del germà gran però sí podriem dir que fós el seu equivalent català: «La Guitza». Però La Guitza ja éra ocupada i no tan sols com a domini. Què hi farem... Tot i així, després vaig... reconvertir la temàtica. Vaig pensar que la ciutat de Barcelona dóna, ella soleta, per a molt i dóna per a molt en molts àmbits i en molts sentits: la política, la societat, la ciutadania, l'arquitectura, l'urbanisme, la tecnologia, el coneixement... I també arriba a un àmbit molt més personal perquè, és clar, Barcelona és la meva pròpia biografia, són els meus records d'infantesa, de joventut i de temps més recents però també ocasionalment intensos; els seus racons no són, per a mi, simplement paisatge urbà: contenen records de persones -algunes ja no hi son- i d'aconteixements, de coses que m'han passat a mi. És a dir -amb permís de l'Aurora Altisent- hi ha també una Barcelona tendra.
Perquè no dedicar, doncs, «l'Escullera» a Barcelona?
La ciutat i la família, són els veritablement únics elements que connecten l'ésser íntim amb la realitat exterior, són els estris que vehiculitzen -dispenseu la paraulota- la projecció de la persona sobre el seu entorn i el retorn en sentit invers. La circumstància orteguiana consubstancial a cadascun es mou en ambdós elements i, escolteu-me, el demés són trons, artificis socials, econòmics i/o polítics més o menys útils, més o menys necessaris però, en tot cas, aliens l'essència de la persona.
Barcelona ha sabut fer-se bona premsa arreu del món. Milions de persones que ignoren completament les realitats polítiques i geogràfiques de Catalunya i d'Espanya coneixen, en canvi, l'existència de Barcelona. Els Jocs Olímpics del 1992? Bo, sí, no podem negar que, en expressió molt de moda, els jocs olímpics la van posar en el mapa però aquesta ubicació s'ha mantingut amb els anys: ja ningú no recorda els Jocs del 92 fora d'aquí, si no és un especialista o un afeccionat molt acurat, però Barcelona continua present en el mapa i, a més, clara candidata a l'inexistent títol de ciutat més encisadora -glamourosa, charmante...- de la Mediterrània. Déu n'hi do.
Però la meva relació amb Barcelona no és sempre cordial i amable. En absolut. Ans al contrari, hi ha un sentiment simultani d'amor i d'odi de gran intensitat, de cavall, com per fer ballar les despulles d'en Sigmund. En d'altres aspectes, odïo Barcelona profundament, amb una rancúnia que em surt del fons de l'ànima. La trobo una ciutat agobiant, xafogorosa, plana -en el sentit de l'electroencefalograma-, pija i bruta. Que totes les ciutats son, més o menys, així? Oh, i tant! No intento ser objectiu. Segur que n'hi ha de pitjors -i moltes-, però la que pateixo jo és aquesta; la resta, se me'n refot.
Potser és perquè jo sóc un home de poble frustrat. Tota la meva vida he volgut viure en un poble i el meu error vital garrafal, d'aquells que s'arrosseguen per sempre, és no haver fotut el camp quan tenia l'edat prou jove com per dissenyar-me la vida sense lligams, anar a un poble (no hi has de nàixer: pots escollir!) establir-m'hi i, amb el temps i una canya, arrelar-m'hi. Ara, ja passats els cinquanta, amb família i hipoteca, ja puc anar-hi al darrere amb un flabiol sonant.
Així, doncs, també hi haurà una visió àcida i crítica de Barcelona; inclòs a sang i fetge, tot i el canvi de capçalera: l'ADN de «l'Escullera» és el mateix que el de «El Incordio» i, per tant, una certa dosi de mala llet -més alta o més baixa, segons les circumstàncies de cada moment- hi serà consubstancial.
No voldria acabar aquesta salutació inicial a pràcticament ningú (perquè els seus lectors procediran exclusivament de «El Incordio» i no tinc la percepció de que el germà gran tingui molta parròquia de parla catalana), sense fer una referència a l'alcalde de Barcelona, el senyor Hereu, l'hereu de la Casa Gran de la ma del batlle més nefast que aquesta ciutat ha patit d'ençà que jo tinc ús de raó i de memòria. Bé, jo confio en que aquesta promesa de continuïtat de l'hereu Hereu que va formular durant l'acte de la seva presa de possessió com a alcalde fós justament això: un formulisme. Perquè si la política de l'hereu ha de ser realment continuïsta, què magre la ballarem amb l'Hereu.
En Clos ens va desposseir de la ciutat. En Clos la va convertir en un parc temàtic i la va entregar els guiris a benefici de la colla hostalera d'en Gaspart. En Clos ha fet que l'Eixample deixi de ser un barri -o un conjunt de barris- per convertir-lo en un districte oficinístic. En Clos ens ha rebentat els recursos econòmics de la ciutat (ep, Hereu, que vostè també hi és implicat en el tema aquest dels números i dels comptes del Clos) amb l'organització i execució d'un Fòrum gegantí (Fòrrum, per als enemics) digne de la més aguda de les megalomanies, inútil, inoperant i barroer. En Clos ha reduït a mínims intolerables la qualitat dels serveis urbans i sovint la dignitat dels treballadors municipals (TMB, per exemple, és Xicago anys 30) o ex-municipals, perquè no se n'ha estat de privatitzar a dojo serveis públics.
Ara, senyor Hereu, té l'oportunitat de redreçar tot aquest merder, té l'oportunitat d'escoltar els ciutadans i té l'obligació de retornar-nos Barcelona a nosaltres, als barcelonins. I si el senyor Gaspart s'emprenya, que el bombin. I si no hi arriben tants creuers, doncs que l'Autoritat Portuària s'ajusti la civella o s'hi posi fulles, com més els hi agradi.
Sóc perfectament conscient de què «l'Escullera» no és més que una agulleta ben petita i que la pell municipal és gruixuda com la d'un elefant. En d'altres paraules, a vostè «l'Escullera» li portarà fluixa i ja és això, poca cosa farem aquí. Ah, però no me n'estaré de fer-la. Que vostè se n'enteri o no, tant se me'n fot. De vegades, sona el flabiol (o la tenora?) i l'agulleta, té, es clava a la planta del peu de l'elefant.
Siau tots bons.
Aquest pas de zebra està ubicat al carrer de París, davant d'un accés al recinte de l'Escola Industrial i a la Piscina Sant Jordi. A l'altra vorera -banda muntanya- hi ha l'Hospital del Sagrat Cor, que pertany a una de les mutualitats més populars de Catalunya: l'Aliança. El pas, com més o menys podeu veure, no està protegit per cap semàfor i, efectivament, se suposa que no cal, perquè un pas de zebra dóna automàticament la preferència als vianants. Bé, si més no això és el que disposa la normativa.