Caminant sempre s'hi arriba

Les meves filles són alumnes habituals de l'escola de sardanes que organitza cada any (d'ençà vint-i-sis o vint-i-set), una empresa de grans magatzems a la plaça Catalunya. Els curs se celebra tots els dissabtes des de mitjan del mes de març fins la primera o segona setmana de juny, durant dues hores al matí, que sovint acaben essent dues i mitja o tres, segons siguin moltes o poques les hores que calgui recuperar pels dies en què s'ha de suspendre l'activitat per causa de la pluja.

Per a mi, com a tret continuat, són els millors dissabtes de l'any. Com que no em surt a compte tornar a casa després d'acompanyar les nenes a la plaça Catalunya per, tot seguit, haver de repetir els dos trajectes, el d'anar i el de tornar, em vesteixo de guiri (és quelcom que et permet ficar els nassos a tot arreu amb total impunitat), trinco la càmera digital i au, a fer tombs per tota la Barcelona antiga, a descobrir indrets. A més, es tracta d'unes dates que permeten veure l'esclat primaveral. El dia de la primera sessió del curset, els arbres són pelats, la ciutat es grisa, mancada del verd lluent que li donen les fulles dels arbres i el cel és pàlid. Com a compensació, fa una fresca ben agradable que estimula per caminar. A mesura que passen les setmanes, les branques dels arbres creixen, neixen fulles verdes i ben sucoses (no els hi durarà gaire aquesta humida frescor: abans d'un mes i mig, ja n'hi haura de seques -i potser no poques- per la xafogor que aixafa la ciutat durant més mesos a cada any que passa) i sembla que els carrers -la Rambla sobretot- prenen un altre volum i unes altres dimensions. Només hi ha dues coses que sembla que no canvien en tot l'any: la quantitat exasperant de guiris (ja no resta ni una hora -que no sigui a veritable punta del dia- en la què es pugui veure el mercat de la Boqueria amb una mica de tranquil·litat) i la quantitat indignant de trileros que campen a tort i a dret. Afegiu-hi unes quantes putes, i ja teniu sencer el panorama d'indesitjables. M'en foto jo de l'Ordenança del civisme; bé això no seria en tot cas el pijor: el pitjor és que els primers que se n'hi foten són els destinataris, aquells qui haurien de ser fora del carrer.

Aquest ja proper any que ve, de fet ja seran prou grans per anar i tornar soles però, això no obstant, les acompanyaré igualment o, si més no, sortiré de casa amb elles (després, campi qui pugui). Potser pugui, per fi, complir la promesa que m'he fet a mi mateix tantes vegades i que després, entre ets i uts, no he dut mai a terme: apuntar-me a les estupendes excursions culturals urbanes -a peu, no cal ni dir-ho- que organitza l'associació Barcelona Camina. Si després de tants anys de bons propòsits esvaïts en poques hores, vaig aconseguir per fi deixar de fumar (ep! ja fa més de set anys, eh?), també aconseguiré participar habitualment en les activitats d'aquesta colla, que ha de ser ben simpàtica.

Encara no han planificat el 2007, però vegeu el programa de festes per a la resta del 2006: el 14 d'octubre, «La Ciutadella a través dels seus monuments» (un passeig poètic pel parc del barceloní); el 4 de novembre, «El Raval» (el que abans eren les afores, avui és el centre cultural de la ciutat; ahir Hospital, avui Biblioteca); el 18 de novembre, «L'aigua, font de la nostra història urbana» (amb un got d'aigua a la mà, farem un recorregut per les fonts de la ciutat); el 2 de desembre, «Edificis gòtics traslladats a l'Eixample» i el 16 de desembre, «El barri gòtic» (a partir d'un nom erroni, ens endinsarem pel rovell de l'ou de la Barcelona medieval). Segur que descobrirem un fotimer de coses davant les quals hem passat deu mil vegades i no hem sabut ni tan sols percebre. Bé, a veure si puc participar-hi, si no a totes (i perquè recony no a totes?) sí, almenys, a la majoria.

És una manera de fabricar-se, si més no durant dues o tres hores, la Barcelona que volem. Una Barcelona sense la constant agressió rodada, sense el soroll brutal que ens envolta permanentment. És una bona proposta lúdica que no passa per les mega-bestieses que organitza l'Ajuntament un mes sí i al següent també.

I és també una protesta. Pacífica -és clar- silenciosa i fins i tot imperceptible. Pero una protesta.

En calen moltes.