Ara que fa vint anys

Avui fa vint anys d'aquell ja il·lustre «...À la ville de... Barsalona, Espagne». Deliberadament escric malament el toponímic de la ciutat perquè, per mantenir l'exactitud d'aquella imatge, val remarcar que en Joan Antoni Samaranch el va pronunciar en català (i en català una mica xava, tot sigui dit). Bé, no dono cap notícia; imagino que avui tota la premsa barcelonina en baixarà plena. De fet, el diumenge ja vaig captar l'extraordinari que «El Periódico» va penjar d'Internet i, per cert, que val felicitar a l'editor del rotatiu del Grup Z per l'encert d'oferir gratuïtament el facsímil en format PDF de l'edició del dia 18 (l'endemà) i d'oferir-lo, a més, íntegre. Perquè les pàgines d'informació aliena a l'aconteixement olímpic i les dels petits anuncis expliquen molt bé com éra aquella Barcelona de finals de 1986.

Recordo aquella data com si fós avui i suposo que tots els barcelonins més grans de trenta anys la recordaran amb la mateixa intensitat i amb la mateixa claredat. Jo no havia vist mai aquell entusiasme i aquell encís i molta gent gran em deia que només s'hi podia comparar la intensitat d'aquell esclat amb el del 14 d'abril de 1931.

La veritat és que no n'hi havia per a menys perquè en aquell moment, en aquelles 13:30 hores del 17 d'octubre de 1986, no es materialitzava un somni: començava un somni. Un somni meravellós. Si jo puc dir que he vist un poble entregat com un sol home a una causa, a un projecte, és perquè vaig viure aquell dia. No ho he vist en cap d'altra ocasió. La mort d'en Franco, tot i el futur previsiblement apassionant que s'hi obria davant dels nostres ulls, no va aixecar tant d'entusiasme, tanta sensació de pinya vers un projecte, potser perquè també hi havia el seu què de por i d'incertesa.

També n'hi va haver, d'incertesa, no el 17, però sí el 20, passat aquell cap de setmana de goig i de festa. El 20 ens va escometre a tots un neguit: «Serem capaços?». Una mica enlluernats davant de la gran dificultat d'assolir allò que, efectivament, s'havia aconseguit, no ens en vam adonar immediatament de l'enormitat del compromís que la nostra ciutat havia assolit; sobtadament vam recordar que els barcelonins formàvem part del «país de la chapuza» («la feina mal feta no té futur», cridaven des la Generalitat, senyal de què allí dalt ja n'éren al cas de què hi havia prou gent una mica massa grapes) i que la imprecisió i el fer-ho tot a sac, sense filar prim, eren característiques ben públiques i notòries de la nostra gent, nostres, vaja. A més... refuma! tot aquell seguici d'administracions implicades que, si tot anava com és tradicional, es passarien l'estona fotent-se de trompades els uns als altres: Ajuntament, Generalitat, Diputació, Estat... la Mare de Dèu! Ai, ai, ai...

Però, en el fons, ens va sorgir a tots, tant individual com col·lectivament, una mena de confiança, alguna cosa que ens deia que sí, que seriem capaços de fer-ho i de fer-ho bé. De fer-ho molt bé. De fer-ho, perquè no? millor que no ningú.

Van ser sis anys deliciosos. Van ser sis anys en els què, malgrat les obres que vam haver de suportar, la quantitat ingent de mala llet que ens vam haver d'empassar, malgrat algunes estones de desencís en veure que alguna cosa no anava com semblava que hauria d'haver anat (aquell aeroport maleït -encara avui ho és- que treia la son en Samaranch...), malgrat tot (i tot va ser molt) va valer la pena ser barceloní. Va ser meravellós sentir-nos, tots i cadascun de nosaltres, partícips, autors i executors d'aquell projecte; va ser al·lucinant aquella sensació d'unió, de complicitat, envers aquell projecte, aquella voluntat ferma de tots els barcelonins de fer-ho bé. I va ser veritablement increïble com, en anar passant el temps i en anar-se aconseguint -tot i què a última hora i de pressa que se'n va el tren- que els polítics finalment i a pams es posessin d'acord, aquella voluntat de fer-ho bé es va anar transformant en aquella voluntat de fer els millors jocs olímpics de la història.

Ho vam aconseguir.

Vint anys després, malgrat l'existència d'un model que hom pot veure i analitzar, malgrat els avenços tècnics que afavoreixen els processos organitzatius i la millor qualitat dels esdeveniments, encara no ha hagut uns jocs olímpics tan exactes, precisos i encisadors com els de Barcelona'92. Encara avui, vint anys després, la qualitat organitzativa d'uns jocs olímpics es mesura amb el patró Barcelona.

El dia 9 d'agost, a la nit, aquella mascota espantosa, el Coby aquell de mala memòria (en la meva opinió, l'únic fracàs de Barcelona'92) es va enfilar pels aires i tots vam quedar... amics per sempre. S'havien clausurat els millors jocs de la història olímpica i ho haviem fet els barcelonins, amb un parell.

L'endemà, dilluns 10 d'agost de 1992, els barcelonins (els barcelonins que vam quedar a la ciutat, perquè la fuita va ser massiva el mateix diumenge: molta gent havia ajornat les vacances per veure les olimpiades in situ) ens miràvem els uns als altres com si manqués alguna cosa. Ara, sí, el somni s'havia materialitzat; despertàvem i el veiem allí, tot el món aplaudint la nostra gesta: ho haviem fet, ho haviem fet millor que no ningú i... ja s'havia acabat. Ens vam quedar com si fóssim gossets sense amo, atordits. Ens miràvem com demanant-nos els uns als altres: i ara, què?


Epíleg

Per a mí, l'atordiment va durar poc. El dimarts, 11 d'agost, a mig matí, naixia la meva primera filla i s'iniciava la culminació del meu propi somni familiar que va començar a coure, suaument, poquet a poquet, justament l'estiu d'aquell mateix 1986.

La meva família va anar cap amunt (encara no hi érem tots, havien de pasar més coses meravelloses), però Barcelona no. En Maragall va estar-s'hi uns pocs anys més i després va voler assolir cims més alts. En el seu lloc va posar en Clos i Barcelona va ser arravatada als seus ciutadans i va caure en picat per la corba denigrant de la olor de peus.

Fins avui.

Sic transit gloria mundi

____________________
Versión castellana de este artículo en «El Incordio»